6/23/2013

¿Proceso Constituyente o Revolución Integral?

INTRODUCCIÓN:
LOS RETOS DEL 15M DOS AÑOS DESPUÉS

Artículo en PDF
El 15 de mayo de 2011, como si de un chubasco primaveral se tratara, centenares de miles de personas nos precipitamos a las calles e inundamos las plazas de todo el Estado español. El descrédito de lo que se hace pasar por “política”, el rechazo a la depauperación económica y la indignación ante la injusticia social estallaron clamorosamente mientras la genuina actividad política reconquistaba espacios públicos habitualmente consagrados a la circulación de mercancías. Salvando las distancias, por primera vez desde mayo del 68, una protesta masiva desbordó espontáneamente los confines de la reivindicación y devino un proceso de reflexión colectiva, un encuentro popular repleto de vívida comunicación, un ensayo de autoorganización democrática masiva. Hace poco se cumplieron dos años de aquella memorable primavera. Recordando la efeméride, resulta conveniente preguntarnos: ¿qué hemos aprendido de aquella experiencia? ; ¿qué retos planteó y cómo los estamos encarando?; ¿qué progresos y regresiones se han desarrollado desde entonces?

Uno de los aspectos más trascendentes del 15M es que, implícitamente, puso de relieve algunos retos históricos de cardinal importancia y candente urgencia. Así, si el 15M fue una tentativa precaria, momentánea e improvisada para recuperar la política (en el sentido genuino del término, a saber, la deliberación y decisión de la ciudadanía sobre los asuntos de la esfera pública), el reto que tenemos por delante consiste en lograr una recuperación plena, permanente e institucionalizada de la misma; si el 15M fue una celebración efímera del espíritu de comunidad, el reto del siglo XXI consiste en convertir la sociedad en una extensa comunidad de comundiades; si el 15M giró entorno a las asambleas populares, el reto fundamental no es otro que conseguir que estas sean soberanas. Aquella multitudinaria movilización estalló porque estamos sufriendo intensiva y extensivamente las consecuencias de una profunda crisis multidimensional (económica, ecológica, social, ideológica y política) originada por las dinámicas de concentración de poder y de crecimiento económico continuado inherentes a las principales instituciones del sistema actual: la economía de mercado capitalista y el Estado «democrático representativo»; el gran reto consiste, así pues, en erradicar estas dinámicas y sustituir tales instituciones, emprendiendo un movimiento liberador masivo que dé luz a un nuevo sistema de organización social basado en la autonomía, la comunidad y la reintegración con la naturaleza (1).

Si bien la efervesencia multitudinaria de aquella primavera se ha disipado, muchas iniciativas de transformación social positiva han nacido o han tomado impulso desde entonces y, de este modo, podemos constatar y celebrar que en los últimos dos años se han llevado a cabo ciertos progresos cualitativos en el sentido de alcanzar los retos históricos antes mencionados. Entre estos progresos resulta relevante el desarrollo de diversos proyectos relacionados de forma implícita o explícita con el concepto de «Revolución Integral», sobre el que tendremos ocasión de reflexionar en la segunda parte de este artículo. Aún así, lamentablemente, también se están desarrollando algunas iniciativas que podemos considerar regresivas ya que no han encajado las aportacionas más innovadoras y positivas que brindó el 15M. Así, por ejemplo, a pesar de que aquella movilización puso de relieve que la «política» parlamentaria suscita una amplia desafección y una justificada aversión, a pesar de que miles de personas proclamamos a los cuatro vientos que «Nadie nos representa», recientemente ha aparecido en Cataluña una propuesta encaminada a canalizar los anhelos de cambio social hacia el trillado sendero de la «democracia representativa». Nos estamos refiriendo, naturalmente, al «Proceso Constituyente».


PRIMERA PARTE:
PROCESO CONSTITUYENTE

El Proceso Constituyente ha sido presentado por Arcadi Oliveres y Teresa Forcades como una propuesta para «articular una candidatura lo más amplia posible para las próximas elecciones en el Parlamento de Cataluña con el objetivo de defender la convocatoria de una Asamblea Constituyente para definir qué nuevo modelo de Estado y de ordenación socio-económica queremos». Queda claro, por tanto, que sus promotores pretenden focalizar la atención de la ciudadanía hacia los mecanismos y los agentes de la «política» parlamentaria con el objetivo último de constituir un Estado catalán de izquierdas. El manifiesto inicial glosa diez reformas que pretendidamente se llevarán a cabo gracias a la conquista electoral de los poderes de la Generalitat de Catalunya y, más adelante, gracias a la constitución del nuevo Estado Catalán.

¿Reflotar la socialdemocracia?

La principal creencia implícita en la iniciativa del Proceso Constituyente es que los mecanismos de la «democracia representativa» son un medio plausible para efectuar cambios sociales positivos y que sencillamente aquellos mecanismos deben complementarse con la movilización y la autoorganización de la ciudadanía. Así pues, a pesar de que la gran cantidad de falsas promesas y de papeles mojados que la estrategia socialdemócrata arrastra a sus espaldas, los promotores del Proceso Constituyente intentan reflotarla sugiriendo que esta vez sí, que estos partidos sí que aplicarán las reformas que preconizan.

Definimos la socialdemocracia como aquella tendencia política que aboga por conquistar electoralmente las instituciones del Estado y desde allí propulsar una serie de reformas que nos conducirían hacia una sociedad más libre, justa e igualitaria. Esta estrategia fracasó a lo largo de la pasada centuria: si primero los partidos socialdemócratas perseguían reformas parciales del sistema como pasos graduales hacia el socialismo, luego se conformaron con promover el «bienestar» y el pleno empleo dentro del capitalismo y, finalmente, en las últimas décadas del siglo XX, aceptaron la reducción gradual del primero y el fracaso total del segundo, convirtiéndose en parte constitutiva del llamado «consenso neoliberal». Pero, ¿qué provocó esta degradación histórica de la socialdemocracia?

Aquellos que, en la línea del Proceso Constituyente, pretenden reflotar la socialdemocracia, de forma implícia o explícita consideran que la degradación histórica de esta tendencia se debe exclusivamente al hecho de que las personas que representaban posiciones de izquierdas en los órganos de gobierno abdicaron sus principios y claudicaron ante los intereses y presiones de las élites dominantes. Sin embargo, un análisis más profundo y global pone de manifiesto que esta claudicación fue una consecuencia y no una causa de la degradación de la socialdemocracia. La verdadera causa radica en la propia idiosincrasia de la estrategia socialdemócrata, concretamente en su connivencia con las estructuras estatales y mercantiles, las cuales, implacablemente, compelen a los profesionales de la «política» para que se amolden a las dinámicas oligárquicas y a los imperativos estructurales del sistema. Veámoslo en más detalle.

Si bien la socialdemocracia consiguió implementar su agenda en muchos países durante la «época dorada» del capitalismo (1945-1973), tales programas se han vuelto disfuncionales a medida que nos hemos adentrado en lo que podemos llamar la «época crepuscular» del mencionado sistema (1973-2008). En este período, la internacionalización de la economía se ha multiplicado velozmente y el crecimiento económico se ha convertido en una meta cada vez más difícil de alcanzar a través de la economía productiva, motivo por el cual grandes sumas de capital se han trasvasado hacia la economía financiera y especulativa. Dicho de otro modo, los imperativos estructurales de la economía de mercado capitalista (crecimiento, internacionalización, mercantilización y acumulación) han redoblado su presión sobre el conjunto de la sociedad en las últimas décadas. Es por esto que las medidas socialdemócratas se han vuelto cada vez más utópicas, en el sentido negativo de la palabra: se han convertido en incompatibles con las necesidades del sistema que pretenden corregir y arreglar, un sistema que se encuentra constreñido por crecientes dificultades y espoleado por una despiadada competencia internacional. En este escenario, los profesionales de la «política» de signo socialdemócrata, en la medida que han querido mantener su trabajo dentro del partido y/o dentro del aparato estatal, han ido abandonando progresivamente las ideas socialdemócratas para adaptar su programa político a las exigencias del sistema en el que habían decidido participar (2).

La crisis sistémica del último lustro, lejos de modificar esta situación, la está afianzando. Desde 2008 el capitalismo global ha entrado en lo que podemos denominar su «época terminal», un período histórico marcado por el declive económico provocado por el agotamiento de los recursos naturales. Por primera vez en la historia la realidad ha corroborado lo que muchas personas habían pronosticado y advertido desde hace algunas décadas: a saber, que el crecimiento económico continuado a nivel global es imposible en un planeta con recursos finitos (3). Se han alcanzado definitivamente los límites del crecimiento económico y esto está provocando la agonía del capitalismo ya que este es un sistema económico adicto al crecimiento. Esta agonía perdurará al menos durante todo el siglo XXI y hará que las medidas socialdemócratas sean, si esto es posible, aún más utópicas que en las décadas precedentes.

El Estado es parte del problema, no de la solución

Las medidas que preconiza el Proceso Constituyente no sólo son un brindis al sol como hemos visto en el apartado anterior, sino que, como argumentaremos en este, también resultan embaucadoras ya que velan las verdaderas causas de los grandes problemas contemporáneos y fomentan la confusión sobre sus potenciales soluciones. Resulta relevante, en este sentido, el hecho de que se propugne la creación de un nuevo Estado, dando a entender que esta es una institución neutral que puede ser diseñada, gestionada y dirigida por fuerzas políticas buenas o malas y que, por tanto, resulta deseable esforzarse en instaurar un buen modelo de Estado que sea conducido por personas honestas y responsables. En este contexto, puede resultar fructuoso poner en claro la idiosincrasia del ente estatal y su historia.

Como es sabido, el Estado moderno se gestó durante los siglos XV-XVII y se impuso como institución política fundamental en todo el mundo a partir de las revoluciones liberales de los siglos XVIII y XIX. Desde entonces ha adoptado, según las circunstancias, formas parlamentarias o dictatoriales, gobiernos de izquierdas o de derechas, pero su esencia ha sido siempre la misma: una estructura marcadamente jerárquica y burocrática, separada de la ciudadanía y por encima de esta; un aparato de dominación y de coerción profesional que se instauró socavando y desmantelando las instituciones realmente democráticas de la sociedad popular tradicional, como el Concejo Abierto y el Comunal en la Península Ibérica (4).

El Estado es un agente causal de primera importancia en la crisis generalizada de hoy en día; su esencia es destructiva, violenta y capciosa, tal y como puso de manifiesto el mismo Maquiavelo. No hay un solo Estado en el mundo que no esté manchado de sangre, repleto de injusticia, erigido en base al engaño y a la explotación de los seres humanos y de la naturaleza (5). Con todo, buena parte de los defensores del Estado moderno se dedican a enmascarar y encubrir su perversa naturaleza; cuantiosas partidas de los «fondos públicos» son otorgadas a iniciativas «positivas» que operan en explícita connivencia con el Estado o que directamente lo enaltecen como posible solución de los problemas que ha contribuído a generar. Este es el caso de muchas ONGs, así como de entidades ecologistas y feministas que en sus reivindicaciones apelan a la intervención «protectora y benefactora» del Estado, sin tener en cuenta que «La apelación al poder del Estado invariablemente legitima y fortalece al Estado, con el resultado que, en efecto, disminuye el poder del pueblo. El poder no permite ningún vacío en la vida pública. Todo el poder que el Estado gana siempre lo hace a expensas del poder popular. A su vez, todo el poder que el pueblo adquiere, siempre lo hace a expensas del Estado. Legitimar el poder del Estado es, por tanto, deslegitimar el poder popular» (6)

El Proceso Constituyente también contribuye a legitimar el poder del Estado, ya que aboga inequívocamente por la creación de un nuevo ente estatal. Se pretende que el pueblo de Cataluña, que cuenta con una relevante y encomiable tradición anti-estatista, se sienta partícipe del proceso de constitución de un nuevo Estado y, de esta manera, se sienta psicológicamente más cercano a esta nefasta institución, disminuyendo así su proclividad a impugnarla. Las «asambleas» que se pretenden realizar para «definir la nueva constitución» servirán para imbuír de mentalidad estatista y reformista a la ciudadanía de Cataluña. Es por esto que esta propuesta y otras similares reciben el favor de los medios de difusión pro-sistémicos y el beneplácito tácito de las élites dominantes: obnubilan la conciencia de la ciudadanía sobre las raíces estatales de los problemas sociales fundamentales y canalizan algunos de los anhelos de cambio y algunas de las estrategias de lucha hacia unos planteamientos simplistas, superficiales y fácilmente manipulables desde la cúspide de la pirámide social.

La «República catalana» propugnada por el Proceso Constituyente, en esencia, sería sólo una nueva expresión de la misma fuente de problemas: la dominación política en forma de Estado «democrático representativo». Si queremos salir realmente de la espiral de miseria en la que se encuentra el mundo contemporáneo es menester que empecemos a impugnar efectivamente esa dominación a través de una política realmente democrática realizada en el marco de Asambleas Populares, en franca oposición al espectáculo oligárquico del Parlamento, y sin pretender participar en sus estructuras. Como veremos a continuación, afortunadamente, hoy en día contamos con algunas propuestas generales y algunas iniciativas concretas que apuntan en este sentido.

SEGUNDA PARTE:
REVOLUCIÓN INTEGRAL

La “revolución” se está poniendo de moda hoy en día de forma paralela al auge de la “crisis”: cada vez más personas piensan o intuyen que la primera es la única solución plausible de la segunda. Ya en algunas manifestaciones del 15M se coreó una consigna llena de sentido: «el problema es el sistema, la solución es la revolución». Sin embargo, algunas tendencias políticas y marcas comerciales están empleando la noción y el vocablo «revolución» de una forma tergiversada, trivial y abusiva (7). Se hace necesario, por tanto, aclarar en primer lugar el significado que le conferimos a este término.

En rigor, una revolución es una transformación profunda y generalizada de la forma de vida, un cambio cualitativo, sustantivo y de gran alcance en las estructuras y valores que definen una sociedad. Así, si la matriz de los múltiples problemas de nuestro tiempo es un sistema de organización social oligárquico, capcioso, pernicioso y enfermizo, la revolución positiva que necesitamos consiste en erradicar los fundamentos estatales y mercantiles de este sistema y reemplazarlo por nuevas estructuras de organización social. En otras palabras, si la heteronomía, la separación, la competencia, el odio, la falsedad, el vicio, la enfermedad y la violencia son inherentes a las instituciones y los valores que rigen las sociedades contemporáneas, la revolución consiste en dar a luz a una nueva civilización en la que la autonomía, la comunión, la cooperación, el amor, la verdad, la virtud, la salud y la paz sean los ejes que vertebren las sociedades y personalidades.

Para que tal Revolución tenga prespectivas de éxito, es menester que la mayoría de la población se vuelva revolucionaria, que posea amplitud de miras y profundidad reflexiva, que tome en consideración todas las grandes cuestiones de nuestro tiempo, que aproveche las lecciones que nos proporciona la experiencia, que desarrolle la creatividad política y la viveza intelectual. La gran transformación revolucionaria que reclama el siglo XXI pasa por una síntesis y una superación de los métodos, pespectivas y estrategias que hemos esbozado y practicado en los últimos siglos para acometer esta mutación societaria y vital.

En este sentido, en los últimos años se han hecho algunos avances significativos en la promoción de una nueva conciencia revolucionaria potencialmente capaz de reunir diversos sectores sociales, proyectos alternativos y luchas emancipadoras bajo un denominador común: la Revolución Integral. Este concepto, acuñado por el pensador e historiador Félix Rodrigo Mora y utilizado por proyectos como la publicación «¡Rebelaos!» o el centro AureaSocial, ha sido promovido recientemente a través de «Integra Revolucio», un llamamiento encaminado a la constitución de un Bloque Internacional para la Revolución Integral, un espacio político e ideológico de confluencia a partir de unas bases comunes (8). A continuación reflexionaremos sobre los rasgos cardinales que, a nuestro entender y atendiendo al mencionado llamamiento, podemos atribuir al concepto de Revolución Integral.

Revolución virtuosa

La Revolución Integral ha sido definida como una «transformación radical de las estructuras y valores que fundamentan una sociedad, una transformación que comprende todos los elementos que puede tener para ser completa» (Integra Revolucio). No estamos hablando, así pues, de una mutación meramente política, ni siquiera en el sentido más profundo y amplio del término, sino de una transformación también psíquica y espiritual. En este sentido, la propuesta de Revolución Integral sugiere una superación del falso dilema entre cambio social o cambio personal, ya que «la revolución interior, personal, tiene que avanzar en paralelo y al mismo ritmo que la revolución exterior, social. La suma de la una y la otra da la Revolución Integral» (Félix Rodrigo Mora). Cambiarnos positivamente a nosotros mismos nos conduce a querer cambiar la sociedad y, viceversa, la lucha por cambiar radicalmente la sociedad nos conduce a la ineludible necesidad y al ardiente deseo de transformarnos a nosotros mismos, ya que aquella ha imprimido en nuestra personalidad sus indeseables señas.

La principal fuerza motriz de la Revolución Integral no serán los intereses particulares, inmediatos y materiales de las personas, sino más bien la calidad moral y la riqueza interior de éstas. Tal revolución no será fruto de las «leyes de la historia» ni de los «intereses del proletariado»: si bien las circunstancias históricas objetivas pueden condicionar el proceso revolucionario, si bien los intereses de las clases oprimidas naturalmente pueden estimularlo, la fuerza motriz y el factor decisivo será la virtud de las personas, ya que, en definitiva, sólo de la viveza intelectual, de la valentía, de la fortaleza, de la entrega desinteresada, de la capacidad para convivir, de la modestia, de la frugalidad, de la solidez de la voluntad, de la generosidad, de la cortesía y de muchas otras virtudes emerge, al mismo tiempo, la comprensión profunda y amplia de la realidad y la capacidad para llevar a cabo su transformación revolucionaria. En este sentido, algunas personas estamos empezando a recuperar un término ético de cardinal importancia: la virtud, es decir, la cualidad moral de los sujetos o, en otras palabras, la capacidad de ser felices obrando debidamente. Podemos decir, así pues, que la Revolución Integral que concebimos es una revolución virtuosa.

Revolución democrática

El análisis radical de las crisis económica, política, social, cultural y ecológica revela que todas ellas comparten una misma matriz, un trasfondo común: la concentración de poder que se reproduce y se acrecienta a través de las dinámicas motrices del sistema estatal-mercantil y de sus valores correspondientes. Así, el hecho de que las crisis de hoy en día, en su conjunto, revistan una magnitud y una profundidad sin precedentes se explica lógicamente por el hecho de que estamos regidos por el sistema olgárquico más colosal, sofisticado y complejo de la historia.

Pero si la concentración de poder (oligarquía) es la base del problema, naturalmente, la redistribución equitativa del poder (democracia) es la base de la solución; si el binomio dominación-subyugación nos imbuye la insania, el binomio liberación-solidaridad es la fórmula de la sanación. La única superación plausible de los grandes problemas de nuestro tiempo involucra un proceso de liberación simultáneo de todos los ámbitos de la sociedad (económico, político, social, cultural y ecológico) a través de la construcción de nuevas estructuras democráticas y de la creación paralela de una nueva cultura basada en los principios de comunidad, autonomía y reintegración con la naturaleza.

Cartel de un ensayo
audiovisual sobre
Asambleas Populares.
Naturalmente, al hablar de democracia nos referimos a un régimen antitético al Estado y al capitalismo, los cuales, por mucho que se disfracen de «democráticos», constituyen formas de oligarquía política y económica respectivamente. Recuperando el significado original del término, concebimos la democracia como el ejercicio directo de la soberanía por parte del pueblo, a través de Asambleas, las instituciones fundamentales basadas en la libertad de expresión, la fraternidad convivencial y la igualdad de poder. «La asamblea, como forma de tomar decisiones con igualdad de voz y de voto, es la forma legítima de organización social de cualquier comunidad, pueblo o colectivo, ya que es una condición necesaria para la libertad» (Integra Revolucio). Por esta razón el nuevo sistema de organización social que estamos esbozando en hechos y palabras pivota entorno a una red de Asambleas y Confederaciones de Asambleas. Podemos afirmar, así pues, que la Revolución Integral apunta hacia un sistema de Democracia Integral o, lo que es lo mismo, un régimen de autogestión omnímodo.

Uno de los postulados de este proceso revolucionario es que «es necesario que los medios para realizar esta transformación estén en concordancia con los fines que anhelamos.» (Integra Revolucio). Se trata, así pues, de impugnar las estructuras del sistema de dominación establecido (dinero oficial, empresas capitalistas, administración estatal, etc.) y usarlas sólo en la medida que sea necesario para desarrollar nuevas estructuras autónomas, comunitarias y ecológicas. Particularmente, hay que tener presente que la Revolución Integral no se puede hacer en connivencia con el Estado, sino sólo contra el mismo, cosa que diferencia los planteamientos revolucionarios integrales de los «Procesos Constituyentes» y de los partidos de izquierda que se autoproclaman anticapitalistas pero no impugnan la idiosincrasia oligárquica del complemento funcional del capitalismo, es decir, el Estado moderno.

Revolución progresiva

Las principales corrientes revolucionarias de los últimos siglos (libertarias, marxistas, situacionistas, etc.) han considerado que el cambio sistémico deseado pasaba necesariamente por un abrupto levantamiento popular. Así, la noción de revolución social ha sido en general fuertemente conectada con una estrategia eminentemente insurreccional. Esta asociación ha sido una de las múltiples concausas que ha llevado al fracaso de las tentativas revolucionarias de antaño: no es realista pretender cambiar radicalmente la estructura y los valores de la sociedad a través de un fulminante combate directo contra el sistema establecido. Un cambio tan trascendente y profundo requiere un enorme esfuerzo colectivo que sólo puede florecer a través de un movimiento de la población del mundo que vaya creciendo progresivamente durante todo un período histórico. Por tanto, por mucho que anhelemos vivamente y que necesitemos urgentemente un cambio sistémico completo, no sería conveniente pretender correr más de la cuenta y apresurarnos a realizarlo inmediatamente, abruptamente, impulsivamente, ya que esto podría resultar no solo infructuoso sino hasta contraproducente.

La impugnación del antiguo sistema y la construcción del nuevo tienen que desplegarse de forma gradual para transformar firmemente las condiciones institucionales y de conciencia. Pero el hecho de que concibamos una revolución progresiva no significa que caigamos en el reformismo: nuestras luchas no impugnan el «mal funcionamiento» del sistema establecido sino su propia esencia y nuestras prácticas constructivas no pretenden complementarlo sino sustituírlo. Por otro lado, naturalmente, el carácter progresivo de la Revolución Integral no debería llevarnos a la demora: la cantidad de trabajo que tenemos por delante es ingente y los tiempos que corren son cruciales, de modo que tenemos que aprovechar al máximo nuestras energías, optimizando nuestras estrategias. Finalmente, por supuesto, no podemos excluir el ímpetu insurreccional de nuestra estrategia: se trata de incorporar las acciones insurreccionales de una forma progresiva y sensata, no abrupta y compulsiva.

Considerando que el proceso de Revolución Integral durará indudablemente más de un siglo, parece apropiado diseñar una estrategia general temporizada en términos de décadas. Cada década debería tener unos objetivos claros y precisos. De este modo podríamos visualizar, en términos generales y sin excluir la improvisación, una concatenación de pasos acompasados y articulados en todo el mundo para que nuestra revolución sea realmente sólida, consistente, sensata, coherente y positiva. Pero, ¿cuáles pueden ser los primeros pasos de este proceso?

Conciencia, organización y acción

Muchas personas que participamos en proyectos de transformación social positiva nos estamos dando cuenta de que el tiempo de la disociación ha quedado atrás. Si durante años nos hemos focalizado en preparar los distintos aspectos de una gran tarea histórica, ahora ha llegado el momento de complementarnos mútuamente para acometerla conjuntamente. El concepto de Revolución Integral puede ser nuestro crisol, es decir, el marco común donde confluimos, nos fusionamos, nos aglutinamos y renacemos. Pero, ¿cómo podemos forjar este crisol? ¿Cómo conseguir que la Revolución Integral pase del actual estadio latente a un estadio incipiente?

Probablemente, la meta más importante en la hora presente consiste en dotarnos de la solidez ideológica y de la coherencia estratégica necesarias para cambiar el mundo de base. Tenemos que acometer una gigantesca labor de innovación en el terreno de las ideas y un incesante trabajo de desarrollo moral y espiritual. Pensar, aprender, dialogar y mejorar son, así pues, vectores imprescindibles para cultivar la Revolución Integral hoy en día. Formular y compartir una nueva cosmovisión en sintonía con los postulados de la Revolución Integral y un programa concreto de actuación para las próximas décadas son tareas cruciales del momento. Para hacerlo, necesitamos organizarnos en una red de Grupos de Reflexión y Grupos de Acción en todo el territorio.

Si decimos que el proceso de Revolución Integral se encuentra en un estadio latente es porque aún no ha emergido un movimiento propiamente dicho, pero sí que existen muchos sustratos y diversos rudimentos que apuntan en este sentido. En nuestras tierras contamos, por ejemplo, con las contribuciones de Félix Rodrigo Mora como inspiración intelectual, con las estructuras de las Cooperativas Integrales como base socioeconómica y con la experiencia del Grupo de Acción de Democracia Inclusiva de Cataluña como intervención política. Estos tres ejemplos confluyen inequívocamente en la línea de la Revolución Integral, un proceso de transformación social mundial e histórica que, sin embargo, tiene que nutrirse de muchas otras aportaciones (9).

CONCLUSIÓN:

En este artículo hemos presentado, analizado y valorado dos propuestas de transformación social que están tomando forma hoy en dia, dos años después del 15M: la Revolución Integral y el Proceso Constituyente. Hemos considerado que la primera representa un progreso respecto a aquella movilización, ya que proporciona una forma de confluencia, de expresión y de desarrollo a las tendencias más lúcidas e innovadoras de la misma. Consideramos que la segunda, en cambio, supone una regresión, ya que constituye una reiteración y amplificación de concepciones políticas caducas y equivocadas; concepciones que en el 15M, en buena medida, fueron ignoradas, o incluso impugnadas.

Ambas propuestas apuntan a reunir amplios sectores de la ciudadanía políticamente activa bajo un estandarte común y unos objetivos compartidos. El Proceso Constituyente está avanzando muy rápido cuantitativamente, pero, como hemos visto, cuenta con unos postulados cualitativamente deficientes, mientras que la Revolución Integral está avanzando lentamente en términos cuantitativos, pero cualitativamente se encuentra muy por delante del Proceso Constituyente. El Proceso Constituyente promete una bateria de soluciones simples, fáciles y cómodas que son susceptibles de ser rápidamente apoyadas por muchas personas, pero no por esto dejan de ser falsas soluciones. La propuesta de Revolución Integral no engaña a nadie y afirma que los únicos cambios realmente valiosos, los cambios que están a la altura de las circunstancias, no vendrán de ningún Parlamento, sino sólo del esfuerzo, la lucidez, el valor y la tenacidad de cada uno de nosotros.

Blai Dalmau Solé 
Miembro del Grupo de Reflexión por la Autonomía 
Junio de 2013 


NOTAS 

1- Para un análisis general de la movilización del 15M y de los retos históricos que aquella planteó implícitamente, ver: “Balance del 15M con vistas a la emancipación” (Blai Dalmau Solé, 2011). Para un análisis más detallado, ver “Pensar el 15M” y “Pensando el 15M, un año después” (Félix Rodrigo Mora, 2011 y 2012 respectivamente).

2- Un ejemplo reciente y fulgurante de la degradación de la socialdemocracia es el fiasco de la llamada “Revolución Islandesa”. Muchos socialdemócratas guardan silencio al respecto, pero exepcionalmente algunos han reconocido que, una vez más, la socialdemocracia en el parlamento ha traicionado al pueblo: “Lo que pasó fue un indicador más del desfase entre los movimientos sociales que tuvieron un enorme impacto en lo acaecido en el periodo 2008-2009 y los partidos políticos con representación parlamentaria, incluyendo los de izquierda, que intentaron canalizar tales movimientos. Este desfase y distancia explica que, una vez elegidos, los partidos gobernantes de izquierda (el Partido Socialdemócrata y el Partido Verde), aunque sensibles a algunas de las demandas de los movimientos sociales y del enorme movimiento popular, siguieron políticas distintas, e incluso opuestas, a las que tales movilizaciones habían exigido, creando una gran frustración y decepción (…)” (¿Què paso en Islàndia?; Vicens Navarro; 2013). Para un analisis global y detallada de la causas de la degradación histórica de la socialdemocracia, ver el capítulo 6 de “Crisi Multidimensional y Democracia Inclusiva” (Takis Fotopoulos, 2007).

3- Sobre el fin del crecimiento económico, las causas profundas de la crisis sistémica iniciada el año 2008 y su presumible empeoramiento durante el siglo XXI, véase “ Comentarios sobre el declivio energético mundial i el período especial cubano” (Blai Dalmau Solé, 2013) i “La quiebra del capitalismo global: 2000-2030” (Ramón Fernández Durán, 2010).

4- Sobre las costumbres fraternales, las instituciones democráticas y el tejido comunitario del mundo rural popular tradicional, véase los capítulos 3,6 y 7 de “Naturaleza, Ruralidad y Civilización” (Félix Rodrigo Mora, 2008). Sobre cómo la instauración del Estado moderno en la Península Ibérica se impuso violentamente a despecho de la voluntad popular y en contra de las instituciones del Consejo Abierto y el Comunal, véase el Capítulo 1 de “La democracia y el triunfo del Estado” (Félix Rodrigo Mora, 2010) y el artículo “Los inicios del vigente orden de dictadura política: la revolución liberal española, 1812-1874” dentro de “Seis Estudios” (Félix Rodrigo Mora, 2010) y tambien en formato àudio producido por el Equipo Mizar.

5- “Rehacer la Sociedad: senderos hacia un futuro verde” (Murray Bookchin, 1990).

6- También cuando los Estados adoptan una fraseología “revolucionaria”, como es el caso del Estado venezolano en los últimos años, su complicidad con las élites dominantes transnacionales y su connivencia con la ideología del crecimiento económico y de la dominación política resultan patentes a las miradas atentas y ponen de manifiesto cuál es su verdadera naturaleza. Sin embargo, según parece, la hipocresía y la impostura de la “revolución bolivariana” no impide a Teresa Forcades reseñar al Estado venezolano como referente para su imaginada República Catalana. Para indagar en los simulacros, las incongruencias y las miserias que constituyen la mayor parte del régimen chavista, consultad el esclarecedor libro “Venezuela: la Revolución como espectáculo. Una crítica anarquista al gobierno bolivariano” (Rafael Uzcátegui, 2010).

7- Sobre la trivialitzación del vocablo “Revolución” en manos de la publicidad se pueden encontrar algunos ejemplos en el artículo “Revolución como objeto de consumo ” (Antonio Caro, Diagonal 12/06/13). Teresa Forcades se suma al carro de la publicidad al abusar, banalitzar y tergiversar este vocablo caracterizando como “revolución pacífica” la propuesta reformista del Proceso Constituyente. Igualmente, los grandes medios de difusión cualificaron de “Revoluciones” a las mobilizaciones del norte de Àfrica durante el 2010-2013 que no comportaron ningun cambio sustancial en el orden social. Estos casos son ilustrativos de cómo los agentes y las instituciones del sistema estatal-capitalista juegan en el sentido de redefinir, banalizar y tergiversar aquellos vocablos que pueden ser utilizados en su contra.

8- “Integra Revolucio” es un llamamiento a constituir un espacio ideológico y político común a nivel internacional que fue lanzado en marzo de 2013 por un grupo de activistas de Cataluña. Actualmente se están constituyendo diversos “nodos locales” alrededor del mundo, particularmente en la Península Ibérica, y algunos colectivos preexistentes están manifestando su afinidad con este llamamiento.

9- Sobre la estratégia general y las propuestas concretas que pueden conformar el proceso de Revolución Integral, nos remitimos a los tres ejemplos mencionados: 1) Las Cooperativas Integrales como forma de promover la construcción e interrelación de proyectos autogestionarios y el florecimiento de formas de vida alternativa a la hegemónica; 2) Las aportaciones reflexivas de Félix Rodrigo Mora como renovación ideológica, como análisis profunda y global de la sociedad contemporánea y como revelación de la historia comunal y autónoma de los pueblos de la península ibérica; 3) La intervención política del Grupo de Acción de Democracia Inclusiva de Catalunya, realizada a través de grupos de estudio y de reflexión, conferencias, encuentros, publicaciones y comunicados, como primeros pasos para promover una consciencia democrática integral y radical, y de esta forma catalizar un nuevo movimiento liberador.

Direcciones cibernéticas inseridas en las Notas:
-1-
http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/02/balanc-del-15m-amb-mires-lemancipacio.html
http://es.scribd.com/doc/65053534/PENSAR-EL-15-M
http://es.scribd.com/doc/92269033/PENSANDO-EL-15-M-UN-ANO-DESPUES
-2-
www
www
-3-
http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/12/comentaris-sobre-el-declivi-energetic.html
http://www.ecologistasenaccion.org/IMG/pdf/el_inicio_del_fin_de_la_energia_fosil.pdf
-7-
http://www.diagonalperiodico.net/saberes/revolucion-como-objeto-consumo.html
-8-
http://integrarevolucio.net/ca/
-9-
http://cooperativa.cat
http://felixrodrigomora.net
http://democraciainclusiva.blogspot.com




53 comentarios:

  1. interessant anàlisi.
    tot i que erroni, crec jo, en un punt important, ja que crec que l'alternativa real i correcte que tenim plantejada no és entre revolucio integral o republica catalana; sino entre la lluita per la revolucio integral en el marc del regne d'espanya neo-feudal/neo-franquista o en el marc d'una hipotetica republica catalana molt més progresista i avançada, alliberada d'unes dretes caciquistes i forànies, ben pitjors que la dreta propia, burgesa-industrial, on una hipotètica revolucio integral seria molt mes possible. I on tot el desgast d'energia que ens porta avui diàriament l'agressiviat del nacionalisme espanyol deixaria d'estar. Un poble al que no li han deixat i volen impedir-li parlar la seva llengua, mereix el divorci immediat de l'estat en que es troba. Quin estat o no estat crearem despres, tindrem temps de debatre-ho. I aquesta es una lluita impostergable i que s'esta donant avui a catalunya, mentre que la revolucio integral no podem creure que es una lluita de pocs anys. També es estratègic des del punt de vista eco-llibertari o de rev. integral, i és una questio de generositat politica i empatia, no deixar passar i desaprofitar un moment en que el 50% de la poblacio catalana esta disposada a fer un proces tant enorme com es questionar i abandonar l'estructura de l'estat en que viu, i potser inclús de la UE, amb el que això podria sacsejar les estructures estatal-capitalistes actuals (especialment si l'hegemonia d'aquest procés està a les esquerres, i no, com avui, a les dretes) i conduir a un possible segon proces de descolonització. Raó per la qual no tindrem cap suport internacional; i rao per la qual no ens podem permetre el luxe d'estar enfrontats a casa. Igual que en un altre nivell ho son els bitcoins i freicoins en la revolucio monetària que estan fent, sense que siguin "els nostres tipus de monedes socials". Per aportar en tots dos casos els nostres punts de vista de revolucio integral en el debat, aprofitant el moviment enorme i històric que generen ambdos processos. I sobretot crec que es molt sobrer, fora de lloc i esgotador considerar ara com gairebe enemigues enfrontades aquestes opcions, enlloc de seguir apuntant als veritables enemics. No caiguem tant aviat en el que ja denunciaven els Monty Piton a la vida de Brian.. entre d'altres coses perque molts companys de lluita per la revolucio integral estem en aquests altres processos, aixi com a les CUP, ANC, etc. O acollim la diversiat i pluralitat que ja existex entre nosaltrs, o el totalitarisme o despotisme llibertari podrà acabar amb nosaltres.. salut i endavant!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Hola!

      Molt interessant l'article, l'he gaudit molt.

      Permeta'm respondre't, Dídac.

      Qui ha sotmès i sotmet al poble català ha estat una sèrie d'institucions articulades a través d'un Estat, en aquest cas, l'espanyol.

      Trobo incongruent plantejar-ne d'altres, ja que la seva funció serà la mateixa que la de l'Estat espanyol però en aquest cas contra altres minories dins aquest futur Estat català. Aquest serà per definició, un perpetuador de desigualtat, unes altres, sí, però desigualtats, més properes, sí, però per mi, no vàlid.

      No entenc una defensa de la dreta rància catalana enfront la dreta espanyola, per mi, "la misma mierda són" (sento rebaixar el nivell de la conversa...) La dreta catalana no és neo-franquista?!?!?! Ho és.
      Aquesta dreta catalana ha disfressat els seus futuribles interessos econòmics, amb l'independentisme, és a dir, amb la il·lusió d'un poble a sentir-se més lliure. I ha manipulat a aquest perquè sigui el propi poble el que li faciliti arribar i apropiar-se d'aquests recursos. Jugar al joc de la confusió servit en plata pels mitjans de comunicació-manipulació del poder. I pel mig, permetre la introducció d'una rebel·lió controlada, que diu coses que al poble ofegat reconforta, per semblar imparcials (l'Arcadi surt molt per TV3, no...?), vell truc. Recomanaria més creativitat a les esferes de poder, però ben mirat, no cal, per ara els segueix funcionant...

      L'esquerra, segons la meva humil i poc llegida opinió, no té res a fer en un entorn hostil com el que conforma el sistema capitalista. Fa que sigui tan fàcil la continua escissió i disputa interna, que mai és capaç de generar un contrapoder suficient (que és el que busca) dins el propi sistema i poder-lo canviar o reformar, per tant, es queda en un miratge d'una societat en que el poble decideix (vegi's els esmentats Bolívia, Ecuador, Veneçuela,... maco, sí, però a mig camí, com el procés constituent. Amb el temps demostrant que en aquest “mig camí” ja estan a gust i allà queden). No puc defensar que el meu objectiu i el de la societat que vull sigui quedar-se a la meitat.

      En la conjuntura econòmica i social a la que estem, en les darreries del procés de culminació de la concentració d'empreses que ja anunciava Bakunin a mitjans del segle XIX a la seva “Filosofia Política”, (si no recordo malament...) i per tant, en l'era de l'oligarquia mundial controladora de tot (executant a través dels Estats), no crec que sigui moment de permetre'ns el luxe de perdre l'oportunitat de fer la revolució contra els Estats, evidentment, respectant la diversitat d'opinions i no en un hipotètic “despotisme llibertari”, per mi, oxímoron.

      No ens cal anar a cap urna ni esperar a les properes eleccions per fer el que la responsabilitat social ens aboca, és a dir, reunir-nos i decidir, compartir els recursos i no deixar-los en mans de l'Estat que sigui. No ens cal anar a festivals a convèncer a la gent de que “tenim la proposta que us convé”, NO. El que convé és deixar d'escoltar tanta teoria, deixar de classificar-nos i separar-nos i posar-nos a pencar en la societat que volem.

      Permeteu-me llençar una pregunta... I qualsevol altre país, digui's França, Suècia o Mèxic? Els calen processos constituents, altament justificats perquè tenen un Estat per sobre oprimint-los o els cal la Revolució Integral per desprendre's del capitalisme i de la seva pròpia dreta, esquerra, jerarquies, burocràcies, caciquismes, oligarquies, càrtels,...?
      Per cert, per poder comentar aquí no tinc altre remei que vincular-ho a un compte Google uiuiuiiii aiaiaiiii https://www.youtube.com/watch?v=MjlYbw9WbHU estem jugant dins el seu joc encara...

      Salut!

      Sergi Fàbregas

      Eliminar
    2. Ja he desactivat l'opció per la qual només podien comentar usuaris vinculats a comptes de Google. Gràcies per fer-m'ho notar, Sergi, i gràcies per compartir les teves reflexions.

      Salut!

      Eliminar
    3. Didac, em sembla que oblides la qüestió fonamental que apunta l’article: el Procès Constituent i la Revolució Integral no són compatibles senzillament perquè el primer està a favor del parlamentarisme i la segona en contra, perquè el primer advoca inequivocament per a la creació d’un nou Estat i la segona per l’abolició de tota forma d’Estat. La qüestió fonamental subjacent és que ens trobem en una situació d’urgència mundial i és menester que canviem dinàmiques molt profundes i institucions molt assentades en un breu període de temps, però l’energia que tenim per actuar com a essers humans és naturalment limitada. Per tant, no és convenient dilapidar la nostra energia i malgastar el temps amb iniciatives com el Procès Constituent que no fan avançar efectivament la Revolució Integral, sinó que més aviat la retrassen, ja que canalitzen l’energia del poble cap a la creació d’una nova estructura estatal, quan el que cal és canalitzar-la cap a la creació d’una Confederació d’Assemblees Populars de Catalunya antagonistes a tota forma d’Estat. Didac, fins quan pretens que hem de suportar les estructures estatals i ser crèduls amb l’espectàcle oligàrquic del parlament amb l’excusa que en un futur llunyà ja “tindrem les condicions” per fer la revolució? Fins quan pretens que ens hem de deixar engatussar per la vana ilusió de la socialdemocràcia i caure en els seus populistes paranys? Pretens que ens esforcem durant 5-15 anys per crear un nou Estat Català i després, acte seguit, ens posem a esforçar-nos a abolir-lo? Quina incongruència! Em sembla que és un plantejament molt més coherent, desitjable i realista oposar-nos des de ara mateix a tota forma d’Estat.


      En el teu comentari parles dels veritables enemics; em pregunto quins són per a tu. Per mi està clar que els “enemics” són totes les estructures institucionals i mentals de dominació, des del capitalisme, al patriarcat passant per l’Estat. Aquells que pretenen “lliurar-nos “ d’alguna forma de dominació, o atenuar-la, tot posant-se ells en la gerència de una altra estructura de dominació, no són més que la mateixa vella misèria disfressada de “salvació”. Atès que l’Estat és una estructura de dominació política per ontonomàsia, pretendre gerenciar un Estat és situar-se en el bandol contrarevolucionari.

      D’altra banda, en el teu comentari, sembla que vulguis i creguis que és possible fer la Revolució Integral a Catalunya, deixant de banda la resta del món, particualrment, deixant de banda els altres territoris de la península, que tan proxims geograficament ens queden i que també ens són molt proxims en molts aspectes culturals-històrics. Tanmateix, Dídac, em sembla que és evident que la Revolució Integral no pot avançar gaire en un territori si no està avançant també en els altres. No podem desentendre’ns dels nostres germans d’Andalusia, de Madrid ni de Portugal que sofereixen les mateixes problematiques que nosaltres, sinó que hem d’ajudar-nos mutuatment arreu del món, per acabar amb tota dominació. L’egosime de “a vosaltres espanyols que us donguin pel sac que sou uns carques, nosaltres els catalans ja ens emancipem solets que som molt més llestos i pogrés” no va enlloc.

      Eliminar
  2. El Procés constituent, no exclou la Revolució integral. Ambdós son moviments assemblearis, oberts a totes les opinions. L'un pot facilitar l'altre. La unió fa la força!!

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Pepsi, en primer lloc, em sembla que cal posar seriosament en dubte això de que el "Procès Constituent" és un moviment assembleari, ja que molts cops s'anomena "assemblea" a una reunió de persones que està molt lluny de ser un acte deliberatiu i decisiu basat en la igualtat de poder, la fraternitat convivencial i la llibertat d'expressió. Sense anar més lluny, algunes persones relacionades amb el PC tenen molta més veu que altres, pel simple fet que apareixen als mass media, de manera que el seu missatge arriba amb una gran força que altres persones-missatges no poden tenir perquè les èlits que controlen els mitjans no els hi otorguen.

      Però bé, acceptem provisionalment que el PC si que és un procès realment assembleari. En tal cas, seria similar al latent moviment de Revolució Integral només per la FORMA, però no pel CONTINGUT. Els dos moviments utilitzarien els processos assemblearis, però els seus fins i la seva estratègia són diferents en molts aspectes i antitètics en molts altres.

      Eliminar
    2. Aquí vull aportar una idea.llavor, per a anlitzar i debatre : "El Fi és la Forma", o sigui
      la finalitat és la forma, o la forma és la finalitat. O dit d'una altre manera "els mitjans són la finalitat". "el prócés es la finalitat". Perquè la revolució integral és un continuum que ja s'esdevé ara mateix, sempre en el present continu. i aquesta és la seva finalitat.

      I un altre idea.llavor : "el CONTINGUT és el Subjecte de Qualitat" - Un cop existeix el subjecte tota la resta s'esdevé.

      Eliminar
  3. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponderEliminar
  4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponderEliminar
  5. Anem a aclarir una mica que entens per estat i quina diferencia de organització veus entre un estat que funciones des del poble( un estat a on el poble es fes responsable del seu funcionament, tipus bolivia, ecuador...), amb democracia directe, i les assemblees populars...
    haurem de fer asamblees de cada ciutat i poble? no es aixo un ajuntament( si es que es pot fer que l elecció sigui directa, en llistes obertes, i fen referendums, amb presupostos participatius...)

    haurem de fer una assamble per comarques, o per provincies( sino les eliminem democraticament). haurem de fer una assamblea que representi tot el territori catala? ( com la farem? i quina diferencia hi veus amb una generalitat que fes referendums directes en cada decisio que prengues? a on per exemple un partit totalment asambleari tingues majoria absoluta)

    un altre dubte:
    en una democracia directe, hem de tenir un poder judicial? o el poder judicial, el poder executiu, i el poder legislatiu seran la mateixa asamblea?...o es que simplement tothom fara el que voldra, i ningu li posara limits?

    hi ha molt per debatre..

    ResponderEliminar
  6. Bones DP!

    Quant a què entenc per Estat, en l'article s'hi pot trobar una breu definició:

    "l'Estat modern es va gestar durant el segles XV-XVII i es va imposar com a institució política fonamental arreu del món en les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Des d'aleshores ha adoptat, segons les circumstàncies, formes parlamentàries o dictatorials, governs d’esquerres o de dretes, però la seva essència ha estat sempre la mateixa: una estructura marcadament jeràrquica i burocràtica, separada de la ciutadania i per damunt d'aquesta; un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional (...)"

    Pots trobar una bona radiografia de l'Estat modern en l'article "Estudio del Estado" (Félix Rodrigo Mora, 2012)

    Per limitacions de temps i d'espai no puc resoldre els altres dubtes i qüestions que plantejes que, tanmateix, trobo molt escaients i atinades. Però et puc remetre a dos llibres que poden servir:

    "Hacia una democracia Inclusiva" (Takis Fotopoulos, 1997)
    http://www.democraciainclusiva.org/llibre.htm

    "La Democacia y el triunfo del Estado" (Félix Rodrigo Mora, 2010)

    Sortosament, en els darrers anys s'han realitzat diversos grups d'estudi a Catalunya sobre aquests dos llibres. Si estàs interessat en debatre ampliament i refelxionar profundament sobre aquestes qüestions, et recomano que participis en un Grup d'Estudi entorn a algun d'aquests llibres, ja sigui que et sumis a algun grup que estigui naixent, ja sigui que en creis un tu mateix.

    Salutacions!

    ResponderEliminar
  7. gracies, si he llegit el tema de la democracia inclusiva, i de la ecologia social de murray bukin, i justament aposten per una via municipalista, com les CUP's i el proces constituent...i es clar per aconseguir que una proces de empoderament dels municipis, necesitem que les lleis a tot el territori donin suport, no com ara, que per la falta de interes de molta gent, ens goberna una dreta que esta treien competencies als municipis i posant molt mes dificil la participacio ciutadana...

    si volem construir una democracia directe em de crear les asembles populars i transformar el sistema actual, canviant les lleis, el sistema parlamentari etc...

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. DP, haig de dir-te que si llegeixies a fons els textos entorn la Democràcia Inclusiva i entorn el Municipalisme Llibertari veuràs que ambdugues propostes estan radicalment en contra de tota participació als parlaments, radicalment en contra, per tant, del que la CUP està fent i és l'objectiu fonamental del Procès Constituent. Murray Bookchin és molt explícit al respecte, com es pot veure en llibre de la seva companya política i sentimental, Janet Biehl, "Municipalismo Libertario: las políticas de la ecologia social".

      Quant a que és bo diposar de lleis que no obstaculitzin sinó que més aviat recolzin els processos d'empoderament local, és cert. Però per aconseguir-ho, caldria fer una candidatura explícitament relacionada amb un moviment de Revolució Integral que aposti per l'abolició de tot Parlament i per l'empoderament permanent i omnímode de les Assemblees Populars. Això no és el que la CUP està fent, i menys encara el Procés Constituent. Una candidatura com la que suggereixo no tindria tota la negativitat estatista-reformista-socialdemòcrata que es troba en la CUP i el Procès Constituent.

      Eliminar
    2. Ostres, entenc que això és un debat i que sovint, la forma pot confondre el contingut...

      A la CUP també hi ha llibertàris i partidaris dels moviments autònoms que entenen que si parlem de processos hi pot haver etapes

      i d'altra banda, quan es dicta amb tanta severitat una sentència com la de la última frase, es peca d'un purisme dogmatic que poc ajuda a l'autonomimse que proposes!

      Eliminar
  8. ""Hem d’escometre una gegantina labor d’innovació en el terreny de les idees i un incessant treball de desenvolupament moral i espiritual. Pensar, aprendre, dialogar i millorar són, així doncs, vectors imprescindibles per cultivar la Revolució Integral avui en dia.""
    Amb aquest fragment d'en Blai Dalmau, vull comentar que precisament la possibilitat que obre a un munt de gent de participar en assembles locals i aprendre, dialogar i practicar la participació és una preciosa escola per a moltíssima gent, sigui amb el pretext de procés constituent o qualsevol altre.
    El subjecte es desenvolupa i millora la seva qualitat precisament amb exercicis com aquest. O sigui no menystinguem aquesta oportunitat de participació i aprenetatge de la base que es el procés constituent.
    Diiu en Blai :"Considerant que el procés de Revolució Integral durarà indubtablement més d'un segle, sembla apropiat dissenyar una estratègia general temporitzada en termes de dècades.""
    Això significa que encara tindrem algun Estat per un quant temps encara no? Per això crec, que es fa camí caminant, i per moltíssima gent participar en les asemblees locals del PC, pot ser una gran oportunitat per a creixer com a subjecte polític (es clar, de moment enfocat a un nou Estat, però en camí cap al creixement i la responsabilitat en els afers colectius). No podem oblidar que la revolució integral no serà possible sense una majoria de persones evolucionades. Quina estratègia per assolir aquesta evolució moral i espiritual?? Quina transició?? Jo crec que no hi ha forma de creixer i aprendre si no és particpant i per això estic a favor de qualsevol iniciativa que proposi la deliberació i el debat en assemblees. I el cas interessant del procés constituent és que convoca a persones d'una franja d'edat gens avesades a sentir-se protagonistes, a sentir-se interpelades com a subjecte polític, amb poquíssima cultura colectiva.
    Això és un actiu del procés const. i seria molt bo que els afins a la revolució integral hi participem, per acompanyar als nostres conciutadans en el seu creixement, en les seves reflexions, en el seu cultiu de les seves capacitats. Hi veig potencial transformador, hi veig passes endavant, en el rescat del subjecte.
    Perquè, des del meu punt de vista, la construcció del subjecte moral i polític de qualitat és l'UNIC objectiu possible a hores d'ara. Sense ELL, no hi ha revolució integral ni hi ha res, ni d'aquí a un segle ni mai. GRàcies.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. El Col·lectiu Crimethink va fer una observació que trobo força lúcida: "El siglo XX nos enseña las consecuencias de utilizar medios jerárquicos para perseguir fines supuestamente no-jerárquicos. El siglo XXI puede que nos enseñe cómo con medios no-jerárquicos se consigan fines jerárquicos."

      El fet que un procès col·lectiu sigui dut a terme amb mitjans suposadament no-jeràrquics no és motiu suficient per participar en ell ni promoure la participació d'altre persones amb el pretext que "així aprenen a participar assembleariament". Certament, el caràcter democràtic de la ciutadania es forma, en bona mesura, a través de la participació assembleària. Ara bé, per a que aquesta formació del caràcter sigui realment positiva i efectiva és menester que les iniciatives en que participem siguin realment assembleàries i revolucionàries, i aquest no és el cas del Procés Constituent. Per desenvolupar-nos com a subjectes de qualitat, és menester que participem en iniciatives col·lectives de qualitat; a través d'iniciatives polítiques superficials, engalipadores i mediocres només desenvoluparem subjectes polítics superficals, ingenuos i mediocres. Penso que la majoria de persones de Catalunya poden donar un pas endavant i participar en propostes de molta més qualitat política que el Procés Constiuent; simplement ens cal cobrar consciència del que està en joc, dur a terme un important esforç quotidià i confiar en les nostres capacitats.

      Gràcies per les teves aportacions, Ginebre.

      Eliminar
    2. És magnífic, Blai, aquest text. I el debat, super interessant. No tinc paraules per descriure l'elegància, contundència, esperit revolucionari, i erudició, que has plasmat en aquest text enorme.

      Felicitacions amic, i salut per tothom.
      D´un aprenent de revolucionari...
      Abraçada.

      Eliminar
    3. Hola Blai gràcies a tu.
      Però jo segueixo pensant que si restringim la participació només en aquelles iniciatives de qualitat, perdem la oportunitat de debatre, de aportar la veritat, la reflexió precisament allà on més falta fa, que és precisament on no hi ha la qualitat encara, on s'està a les beceroles en consciència. Crec que s'hi ha de ser i precisament aportar debat, controversia i platejaments veritables i profunds. Hem de ser molts i ens cal molt per aprendre encara.
      L'assemblea del procés constituent del meu poble per exemple, es un lloc perfecte per començar a introduïr conceptes com "els comuns", el procomú. gràcies al tema de la banca pública i el bé comú. I es que estem aquí, molt a les beceroles. Amb una grandíssima majoria de persones que necessiten formar-se i començar pel principì d'un munt de plantejaments. I animo al màxim a participar en aquests llocs i de tu a tu, entre veins, començar amb aquests temes. Si només ens quedem en els àmbits de qualitat, projectes polítics de qualitat, ens convertim en una "èlit qualitativa". Hem de participar i barrejar-nos i aportar tot allò en el que ja hem avançat. Només així es pot anar transformant a poc a poc i avançant.

      "Necesitamos llevar la gran controversia de las ideas a un nivel superior, más extenso, más amplio y más profundo. Hay que hacer que participen en ella decenas de miles de personas, y luego cientos de miles. Nuestro estilo está hecho de debate por la verdad, esfuerzo reflexivo, juego limpio y el respeto escrupuloso por la libertad de expresión de todas las partes en todas las circunstancias."" FRM http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2013/06/hacer-la-revolucion-impulsando-la.html#comment-form

      Salut i gràcies.

      Eliminar
    4. Ginebre, si participes a les assemblees del PC aportant l'esperit crític i les idees revolucionàries que denotes en aquest comentari, trobo que pot ser molt profitós i interessant la teva participació. Ara bé, per fer-ho, crec que has de tenir molt present que la teva funció serà, en última instància, a contracorrent, ja que si vols fer aportacions realment revolucionàries hauràs de contravenir alguns dels postulats fonamentals del Procés Constituent, com ara la constitució d'un nou Estat o la viabilitat de l'estratègia socialdemòcrata. En altres paraules, si utilitzes les assemblees del PC per parlar de millora moral i de propietat comú, d'assemblees sobiranes i de democràcia integral, amb els teus veïns i conciutadans, has de tenir en compte que senzillament estàs anant a les "assemblees" per aportar elements que en última instància neguen i superen la naturalesa del PC. En aquest sentit, es bo que paral·lelament participis en iniciatives de major qualitat, ja que d'aquesta manera, arribat el moment, podràs desvincular-te o distanciar-te del PC i continuar fent feina realment revolucionària amb un grup de companys/es més reduït però més afinat.

      La cita que exposes de Félix Rodrigo Mora la trobo encertada, però hem de tenir en compte que "hacer que participen en ella decenas de miles de persones, y luego cientos de miles" pressuposa la constitució prèvia de grups d'acció de poques persones però amb gran qualitat en l'actitud i en el discurs revolucionàri, cosa que en Félix també remarca en diversos articles, i cosa que a Catalunya encara no hem fet amb suficient profusió.

      Seguim!

      Eliminar
  9. Moltes gràcies per compartir aquí les teves apreciacions, Mizar! M'alegro molt que l'article i el debat estiguin satisfent les teves necessitats intel·lectuals i polítiques. Justament vas ser tu qui em va animar a iniciar l'escriptura d'aquest article, en una conversa d'ara fa un mes. Gràcies per això i per la difusió que n'has fet! Endavant amb la bona feina, amic!

    ResponderEliminar
  10. hola!
    be, un interessant i llarg debat ..
    en primer lloc aclarir que mai no he dit ni pensat que la sort de la resta dels pobles ibèrics em sigui indiferent. i molt menys en els termes que deies, blai, al final de la teva resposta al meu comentari. tant com em solidaritzo per les nacions sense estat a la peninsula i més enllà, tambe amb els pobles de la peninsula. i regions com andalusia que tambe han patit invasions forànies que encara dominen bona part de la societat colonialment.. pero cada nacio te el seu proces, i solidaritzar-se no vol dir paralitzar el proces propi. que a mes podra ajudar molt justament altres pobles oprimits.

    cada lloc te el seu proces, igual que ho tenim clar amb les nitides fronteres de la CIC, que no actua ni a valencia ni a aragó, per ex. mantenint una confederacio de Coops Integrals. Jo nomes defenso això mateix, aquesta autonomia i liure confederacio regional o nacional, en xarxes confederades de nacions lliures com ja deia l'anarquisme del SXIX. Amb la forma d'organitzacio socio-política que cada poble esculli lliurement, tant de bo en formes semblants a les que proposem com revolucio integral. jo no aspiro a una republica catalana, pero no li donaria l'esquena i crec que seria molt mes favorable a fer viables les nostres utopies; aspiro a l'autodeterminacio en els camps que avui i durant un bon temps escaparan als ambits d'actuacio de les coops integrals.
    hi ha realitats que estan situades mes enlla del municipi, la comunitat o les xarxes afins i de treball. on hi ha drets, o no hi son, com la llengua, que aporta una cosmovisio que hem de preservar, per la preservacio de la biodiversitat humana, enlloc del monocultiu de les 3 grans llengues globals..
    i per a tot això, feliç o infliçment les estrctures que treballen per a això i mes properes em semblen idelògicament, son les CUP i el Proces, que el sento molt mes obert del que es diu en aquestes projeccions.

    Pero ho defenso com un posicionament personal; com a molt, si es dóan orgànicament, junt amb algun grup de gent afi a CIC i EX amb aquests processos, pero mai provant que tota la CIC s'hi adscrigui, canvii les formes de treball, ni res semblant. Jo, personalmet, oferiria el suport, com a CIC, sense que això canviés res a la CIC; igual que donar suport al FSocial tampoc ho fa; pero entenc que hi hauria tants debats i discussions, que val mes la pena descentralitzar l'asunto i cadascu al seu aire. Sense fer campanyes ni en un sentit ni en un altre.. i veient el que ens apropa mes del que ens separa per a fer unions estratègiqes i politiques en determinats camps i moments..

    busquem en tot aquest i tants mes debats que hi haurà, una sintesi entre el dret a l'autodeterminacio dels pobles, que imagino que compartim tots, i com podria autogovernar-se aquest poble, que no podem negar que existeixi i tingui dret a viure plenament des d'una perspectiva internacionalista i igualitària en el pla dels drets linguistics i nacionals de tots els pobles, nacions, realitats antropoògiques diferenciades o com se li vulgui dir!

    ResponderEliminar
  11. Gràcies pels aclariments, Dídac! M'alegro de saber que no caus en la tendència nacionalista de "mirar només per casa".

    Tanmateix, crec que continues oblidant que la qüestió de estatisme o antiestatisme és crucial, ja que aquesta és una institució política fonamental del sistema establert i tota revolució vertadera passa per construir una forma d'organització social no-estatal i abolir la estatal. En aquest sentit, quan dius que "cada lloc té el seu procés" sembla que no vegis que hi ha dos direccions contràries que poden prendre les energies de lluita dels pobles: una consisteix en "participar" en la creació d'un nou estat o en reformar els existents i l'altre consisteix en abolir tota forma d'estat i construir una forma realment democràtica d'organització social. La primera és la direcció que les elits dominants promouen en moments de crisi i de desenvolupament de la consciència crítica, moments com l'actual, per tal que la ciutadania orienti la seves ànsies de lluita i de canvi cap a uns procediments i finalitats totalment controlables per les elits; la segona és la direcció realment revolucionària.

    En el teu comentari dius que "no donaries l'esquena a una república catalana", i jo crec que aquesta és una posició molt poc revolucionària, molt conformista, ja que una república catalana és un Estat i, tal com argumento en l'article, l'estat és part del problema, un agent causal de primera importància en la crisi generalitzada del món contemporani. "No donar l'esquena" a l'Estat és ser còmplice de les seves dinàmiques, que són opressives i explotadores, capcioses i pernicioses.

    Cal tenir en compte que una "república catalana" no ens faria estar més avançats en el procés de Revolució Integral, així com no estan més avançats en la revolució Integral els estats republicans petits que hi ha arreu del món. El que ens fa realment avançar en la revolució Integral són sobretot els desenvolupaments de la consciència del poble, i en aquest sentit, un element fonamental de la consciència radicalment democràtica i integral que necessitem, és cobrar consciència que l'Estat és una font important del mal. Per això, la hipotètica constitució d'un Estat català podria suposar més aviat un retrocés, ja que probablement faria que alguns sectors del poble se sentissin més afins a aquesta nefasta institució.

    ResponderEliminar
  12. Bones, no veig gens clares les argumentacions que sostenen l’article.

    Si els estats més petits que hi ha pel món s’han “enpetitit” alliberant-se d’imperis i assolint la sobirania com a pobles, potser no es trobin més avançants en la presa de conciència revolucionària, però sí que es troben en millors condicions per a implementar les polítiques que desitgin, i per tant per assolir-ho. Però l’articulista argumenta que “un Estat català… probablement faria que alguns sectors del poble se sentissin més afins a aquesta nefasta institució” (això és un argument?!). Crec que aquesta mena de raons (com ara el punt 25è per a la Revolució Integral, de Félix Rodrigo) es donen quan no es considera prou el caràcter d’ésser social de la persona. En aquest sentit, un estat parlamentari, a més de totes les crítiques que se li vulguin fer, si conté diversos pobles i no en respecte els seus drets i és netament hostil amb algun d’ells, és “encara pitjor” de tot el que l’article n’explica: és imperialista. I així és com tracta l’estat espanyol a Catalunya. No mostrar-se –almenys– neutre davant del moviment emancipador dels pobles, com ara el català, és en el nostre contexte picar l’ullet a l’espanyolisme. Sé de castellans, andalusos i europeus afins a l’anarquia que s’avenen al que dic, capaços de fer-se sensibles i respectar aquest dret dels pobles. A l’article, així, es parla de “revolució progressiva” i això hauria de passar, també, per dotar de sobirania als pobles (andalús, menorquí i d’allà on sigui) alliberant-los dels vells imperis. Llavors, amb qualitat democràtica, els pobles podran fer i desfer tot el què considerin. Pretendre, doncs, desenvolupar la consciència del pobles sense avenir-se a dotar-los de sobirania (parlamentària o no) és, al meu parer i just al revés de l’argument principal de l’article: complicar la complicació (o picar l’ullet als imperis).

    Voldria aclarir un xic: ¿De què parlem quan parlem de poble? Doncs d’una cultura, és a dir, de la gent d’un territori amb consciència col•lectiva i històrica. Tan sols l’existència d’una llengua ja manifesta l’existència d’un poble, però hi ha molts altres paràmetres que poden fer que hi hagi diversos pobles o nivells de col•lectivitat dins d’una mateixa comunitat lingüística. Copsar la persona com a ésser social passa, també, doncs, per considerar la diversitat cultural, estimar-la i intentar millorar-la, visualitzant així diferents nivells de vincles que enlloc d’aïllar-nos com a individuus ens enxarxen amb la humanitat i la diversitat natural del planeta.

    ResponderEliminar
  13. Carles, em sembla que estar en contra de qualsevol Estat, i per tant també de l'Estat català, no significa en absolut "fer el joc" a l'estat espanyol. Aquest pensament dicotòmic és molt simplista, pensant que només hi ha dos bàndols, dos posicionaments enfrontats.

    Em sembla força evident que un moviment massiu estatista com el que s'està gestant a Catalunya provoca una major adhesió de la ciutadania cap a la idea de la institució estatal, ja que incentiva que les persones desitgin constituir un nou Estat, lluitin per un nou Estat, creguin en les bondats d'un nou Estat. Per això no trobo que sigui positiva l'afinitat amb aquest moviment estatista, sinó que al contrari, crec que s'ha de denunciar com una font de confusió, extravio i apaivagament de la consciència veritablement revolucionària.

    En el teu comentari parles que la "sobirania dels pobles" és compatible amb un parlament que formi part d'un Estat. Jo penso al contrari. Aquestes institucions són font d'opressió, d'explotació i d'engany. Sobre la falsa democràcia del parlamentarisme pots llegir el meu article "Reintegrar la societat amb la política" http://blaidalmau.blogspot.com.es/2012/06/democracia-inclusiva-presentacio-don.html

    Finalment, dir que un Estat petit no fa que les persones tinguin més poder de decisió i els pobles siguin més sobirans. A cas són mes lliures els andorrans que els francesos, per viure sota el domini d'un estat més petit? no ho crec pas...

    Gràcies per compartir les teves reflexions aquí, Carles.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. I quins són els passos per recorrer aquests cami? Com es transita per aquest territori?
      "Un viaje de mil millas comienza con el primer paso" Lao Tse.

      Eliminar
  14. Hola anònim. En l'article exposo alguns dels primers passos que estem fent en el camí d'una revolució integral, uns passos que cal que continuem fent, de manera més ferma, conscient i decidida...

    "necessitem organitzar-nos en una xarxa de Grups de Reflexió i Grups d’Acció arreu del territori. Si diem que el procés de Revolució Integral es troba en un estadi latent és perquè encara no ha emergit un moviment pròpiament dit, però sí que existeixen molts substrats i diversos rudiments que apunten en aquest sentit. A les nostres terres comptem, per exemple, amb les contribucions de Félix Rodrigo Mora com a inspiració intel·lectual, amb les estructures de les Cooperatives Integrals com a base socioeconòmica i amb l’experiència del Grup d’Acció de Democràcia Inclusiva de Catalunya com a intervenció política. Aquests tres exemples conflueixen inequívocament en la línia de la Revolució Integral, un procés de transformació social mundial i històrica que, tanmateix, s’ha de nodrir de moltes altres aportacions."

    ResponderEliminar
  15. Be, jo soc una d'aquestes persones que parteixen de la ignorancia i aspiran a apendre.
    Tant l'article com la resta de comentaris m'han estat molt utils.
    Partia d'una idea que l'escriptora Casilda Rodrigáñez había deixat com a llavor en el meu esperit; El patriarcat i totes les seves formes són básicament el que ens du a la societat en que ens trobem, i done lloc al que per ilustrar-ho he anomenat la persona "bonsái". Llegin totes les vostres reflexions conclueixo que l'estat i el poder en forman part.
    Gràcies per estar i compartir
    Signo aquest comentari amb el meu nom perque només puc (o només sé) sel.leccionar "anònim"
    Victoria

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Moltes gràcies per compartir els teus aprenentatges i observacions aquí, Victoria! Sobre la correlació que tenen el Patriarcat i l'Estat et recomano que vegis el blog de la Prado Esteban (http://prdlibre.blogspot.com.es/) i, si pots, que llegeixis el llibre "feminicidio o auto-construcción de la mujer", on trobo que hi ha diverses reflexions lúcides i informacions importants...

      Eliminar
  16. Dídac, he llegit l’article de democràcia inclusiva. De fet, n’he gaudit molt. Felicitats.

    Constato que només es parla de gent, de ciutadans i d’organitzar-los. El poble, com a cultura -que és una expressió de la persona com a ésser social- no és considerat o semblaria més aviat, per omissió, que el poble és un conglomerat d’individuus aïllats. Considerar la diversitat cultural, en l’intent de copsar el respir de la persona i no del ciutadà, té conseqüències en el “com” es fan les coses.

    Si la Revolució Integral tingués poderosos fonaments que ens permetessin afirmar que d’aquí cinc anys estaria assumida socialment, m’avindria a totes les crítiques que es fan a un estat català i al Procés Constituent. Però resulta que no. A l’article d’aquesta entrada s’afirma, així, que la Revolució Integral va per llarg (cent anys, crec que es diu). Prenent aquest fet cronològic en consideració, qualsevol persona sensible amb la diversitat social ha de poder ésser conseqüent amb la diferència entre una “democràcia parlamentària” i una “democràcia parlamentària imperialista” (els imperialismes tenen orígens, és evident, anteriors a l’estat modern). Per tu, en canvi, l’estat francès no és pitjor que l’andorrà, però a nivell cultural l’estat francès ha estat una maquinària sistemàtica i quasi perfecta d’eliminació de la diversitat cultural. Allí, per exemple, existien al nord les llengües de oïl i al sud la llengüa d’oc i variants, a banda d’altres, com la catalana. I tot això o ha desaparegut o n’està apunt. I per tant som més pobres. I per tant som menys lliures (no ja només uns ciutadans, sinó tots nosaltres com a "persones" d'aquest planeta). Els estats no imperialistes són pedaços a desmuntar, d’acord. Però no són imperialistes.

    Tenim, doncs, dos posicionaments diferents: afirmes que un estat català faria que la gent s’aferrés més a l’estat (“un estat català seria més aviat un retrocés”, dius) i apliques una pauta de “pitjor és millor” que fa perdre la neutralitat existent si consideressis que tant dolent seria un estat català com un imperialista espanyol. Així, s’ens convida a abocar-nos durant cent anys a l’imperialisme espanyol. Jo no ho veig així.

    ResponderEliminar
  17. Bones Carles!

    En primer lloc, crec que és realista considerar que la hipotètica constitució d'un estat català seria un procés que comporti varies dècades de “lluita” i que absorbeixi una gran quantitat d'atenció i d'energia a centenars de milers de persones. De fet, si se segueixen fent avenços significatius en aquesta direcció, el més probable és que a partir de cert punt hi hagi una contra-ofensiva agosarada i violenta per part de l'Estat espanyol, cosa que pot comportar que la lluita per la "independència" i contra la “ocupació espanyola” esdevingui molt més bèl·lica, tensa i conflictiva, i que la constitució d'un nou estat català mai arribi a efectuar-se realment, però en canvi, sí que es produeixi un procés ad eternum de desviació de les energies de lluita de la població cap a un objectiu tan poc emancipador com és la constitució d'un nou Estat. Tot això, naturalment, sempre tan ben “liderat” per partits polítics i sempre tan ben teledirigit, amenitzat i orquestrat pels mass media, que d'aquesta manera disposen d'un tema de que parlar ben sovint i així poden eludir les qüestions de fons realment importants, que són les que cada cop més persones tenen al cap i al cor.

    És per això que no em serveix l'argument de que la Revolució Integral és un procés que comporta més temps, un procés que "ja anirem fent", però que "salvar la cultura catalana" és del tot urgent i que s'ha de fer immediatament a través de la constitució d'un nou estat. En aquesta vida, si lo urgent ens distreu i extravia de lo important, malament anem; però encara anem més malament si el que ens distreu d'abordar les qüestions importants són les qüestions que es fan passar per urgents però que en realitat no ho són. I aquest és el cas de la qüestió de la cultura catalana. Certament, l'amenaça a la que està subjecte la cultura catalana no és gens greu ni imperiosa en comparació a les principals amenaces que planen sobre nosaltres, com ara:

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. 1) El col·lapse progressiu del sistema establert degut a l'exhauriment dels recursos naturals bàsics sobre els quals se sustenta, especialment els recursos energètics. Això pot provocar conflictes arreu del món i una cataclísmica misèria generalitzada i cada cop més intensa.

      2) La crisi ecològica en general, amb tots els seus múltiples efectes que posen en entredit las mateixa supervivència dels éssers humans en el termini de 50-70 anys. Per exemple, la continuada erosió del sol i la consegüent desertització, que està avançant a un ritme trepidant, em sembla molt més greu, important i urgent que no la amenaça a que està subjecte la cultura catalana.

      3) La barbàrie en que estem caient com a societat global, una barbàrie que se sustenta i reprodueix gràcies al procés de deshumanització, adoctrinament i atontament de les persones efectuat a través dels mass media, els centres "educatius" estatals i privats, el treball assalariat, etc.

      Posar les nostres energies a favor del Procés Constituent no ens fa avançar efectivament en la solució d'aquests problemes realment greus; posar les nostres energies en a Revolució Integral sí.

      A banda d'això, crec que no és cert que la constitució d'un Estat català sigui la millor forma de protegir i mantenir la cultura catalana i el poble cataslà. Una cultura catalana estatitzada, un poble català atrapat per les urpes d'un estat, és una cultura molt poc popular, molt degradada i morta, i un poble molt enganyat i agenollat. La millor manera de preservar i renovar la cultura-poble català per tal que aquest/a sigui viu i creatiu, lliure i harmoniosa, és lluitar per a una Revolució Integral. La Revolució Integral no convida a abocar-nos a l'imperialisme espanyol, tal com dius en el teu comentari, sinó a afrontar-lo efectivament, és a dir, afrontar-lo conjuntament amb totes les altres problemàtiques que patim, buscant una solució global que consisteixi en constituir una nova societat, no un nou estat.

      M'alegro que hagis gaudit la lectura de l'article que et vaig enllaçar. Entorn del tema de la “independència”, potser et resulti interessant la lectura i visualització del vídeo de la intervenció que va fer recentment un amic i company en un taula rodona anomenada “Procés cap a la Independència: oportunitat o cortina de fum?”
      http://regenerarlahumanitat.blogspot.com.es/2013/06/proces-cap-la-independencia-oportunitat.html

      Eliminar
  18. hola de nou

    no he pogut seguir el debat, tant extens i enriquidor!

    pero volia afegir un parell de punts:

    catalunya va perdre la seva autonomia, la seva autogestio nacional, molt abans que existissin els estats.

    aleshores es tractava de dinasties monàrquiques.
    i la lluita el 1714 era per estar sotmesos a una dinastia mes lliberal que a una de totalitària. que en principi preservaria les llibertats i constitucions catalanes, i que ens va deixar tirats. "it is not of english interests to preserve catalan liberties".

    per tant, insisteixo: desitjar la independència no vol dir necessàriament desitjar un estat català clàssic del SXIX.

    Jo desitjo l'autonomia política per autogovernar-nos.

    I des d'aquest nivell molt mes proper i a escala humana, decidir allò que hagi de ser decidit a l'escala que va mes enlla del municipi o l'agrupació industrial. I no entenc l'anarquisme ni la revolucio integral, sense aquesta confederacio de nacions lliures, i menys encara sense ser solidaris amb els milers de nacions que ho demanen a crits arreu del mon, com els nostres estimats zapatistes, mapuches, saharahuis, tibetans, kurds i tants més.

    Bona part de l'interès que personalment tinc en la independència de Catalunya es justament com remouria no només la UE i la siginificacio del que podria ser un estat del SXXI, sino aquestes milers d'opressions arreu del mon de les nacions sense estat, i amb estats en contra, com és també el nostre cas.

    ResponderEliminar
  19. I crec que al Procès no hi ha res encara definit en el sentit de desittjar un estat convencional. Senzillament es el que avui es el pensament més compartit entre molts company/es d'esquerres. Pero jo diria que molt oberts a compartir altres visions d'una catalunya sobirana, sense una estructura d'estat -pero això sí, alliberats de l'estat espanyol. la sotmissio a l'estat espanyol fins a la gloriosa conquesta del comunisme llibertari, no es una opcio de consens..

    Jo l'altre dia, a la jornada de diàlegs del Procès, on van venir unes 1.000 persones, vaig focalitzar un dels centenars d'espais de diàleg amb el tema "democràcia representativa, participativa i/o directa", on vaig exposar les formes de funcionament i enteniment de la revolucio integral, que van ser molt ben acollits, i la majoria de les persones parlavem com a minim de la participativa, de baix a dalt. la directa crec que encara falta pulir-la una mica com per presentar-la com una opcio viable aqui i ara per a una societat diversa i complexa de 7 milions d'habitants..

    Pero tant de bo poguem comptar amb tots aquests bons anàlisis per poder fer millor aquest convit a les moltes persones que estan disposades a repensar de dalt a baix coses tant rellevants, a que tambe imaginem noves formes d'organitzacio politica llibertàries.

    Aixi com fins ara, el que ha fet el proces és aprofitar la conjuntura del debat sobiranista, per afegir un repensament de questions socials i econòmiques molt més profundes, crec que nosaltres tambe hauriem d'aprofitar aquest moment en que tanta gent comença a pensar en la possibilitat i necessitat de repensar lo nacional i lo social, per portar això més enllà, cap a les tesis que es promouen des de la revolucio integral o la cultura eco llibertària

    a, i un ultim punt. si hi ha alguna força veritablement enemiga de tot el que proposem es el feixisme, en el nostre cas, el feixisme nacional-catolic espanyol, que ha governat tota la historia d'espanya. la dreta catalana no es cap santa, pero es lliberal burgesa del SXIX, i no feudal-catòlica del SXIII, i no te al seu idaeari el genocidi cultural, mentre que la d'allà si. A mes una és consum de proximitat, i l'altra es quilomètrica. I no hi ha pais o societat al mon sense dreta. Tenim dret a tenir-ne una, no dues alhora. Crec que no podem estar, ni per omissió o distracció, tant aprop d'una de les posicions politiques mes centrals del feixisme espanyol: la inquebrantable unidad d'espanya.

    La solidaritat i la igualtat, en el cas de la peninsula ibèrica, esta vist que només pot passar per una estructura d'estats o nacions lliures i autònomes, confederades en tot cas, voluntàriament. El present status quo i la neutralitat signifiquen recolzar de forma latent o indirecta, l'actual estructura de l'estat i la seva organitzacio territorial (anterior a l'estat), que esta fundat sobre la sang, el dret de conquesta (1714 i 1939) i l'opressio linguística i cultural -a mes de la social, igual a tot l'estat.

    Opressio colonial no només de catalans, vascos i gallecs, també d'andalusia, per exemple, amb el que ens solidaritzariem més repensant el centralisme castellà i destruint-lo per la via de la independència, del que la revolucio integral no n'hauria de ser ni còmplice ni aliada, ni compartir ideals. vaja, crec jo. : )

    salut!
    -perdó per l'extensió-

    didac

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Dídac, cap problema per l'extensió! M'alegro que hagis reprès el debat. Estic d'acord quan dius "també hauriem d'aprofitar aquest moment en que tanta gent comença a pensar en la possibilitat i necessitat de repensar lo nacional i lo social, per portar això més enllà, cap a les tesis que es promouen des de la revolució integral o la cultura eco llibertària", però penso que tu no ets coherent amb la teva pròpia afirmació, ja que estàs donant suport a un procés que té per objectiu CLARAMENT la constitució d'un nou estat com tots els que hi ha al món, por molt que aquest es revesteixi d'un vernís "participatiu". En canvi, els postulats de la Revolució Integral i els plantejaments veritablement llibertaris estan radicalment en contra de l'estructura de l'Estat, per molt que aquest es disfressi d'esquerres i de "democràtic participatiu", ja que és una estructura oligàrquica per se. Per tant, si vols ser coherent amb la teva frase que he citat, penso que hauries d'anar a les reunions del Procés Constituent afirmant que la constitució d'un nou Estat català és "sortir del foc per caure a les brases"; hauries d'impugnar les pròpies bases del Procés Constituent, ja que són inequívocament estatistes i reformistes.

      D'altra banda, trobo que l'anàlisi que exposes és molt simplista i ingenu al pensar que la única força enemiga de la Revolució Integral és el feixisme. Les forces que actuen a favor del estatus quo són moltes i utilitzen diferents estils i mètodes. El feixisme és la solució última del sistema estatal-capitalista per perpetuar-se, però abans s'intenten moltes altres solucions, i una de les més clàssiques i "resultones" és el desviament de l'energia de lluita de la població cap a uns mètodes controlables des de dalt i unes finalitats gens revolucionàries. És precisament aquesta la essència del Procés Constituent i del "procés independentista".

      Eliminar
  20. Les extensions si están farcides de contiguts útils (com és el cas) no necessiten demanar excuses, cosa que sí ho han de fer les omissions, molt presents en les converses de temporada sobre indepentisme, de les que encara no s’ han estés prou el fet de les diferents visions d’ un hipotètic futur estat català com tampoc està prou analitzat les diferents postures nacionalistes. Qui tenim més d’ internacionalsites i d’ apàtrides que de minyons de les nostres terres nadiues i que fem costat a un proces nacionalcatalanisme per la independencia no perdem de vista les moltes diferencies i contradiccions que están i estarán en el si d’ aquest projecte. Encara més quan l’ interés per definir el futur de Catalunya s’ endarrereix. De ben segur, la lluita per una Catalunya social i justa entra(rà) en pugna oberta amb qui nomes preten una Catalunya indpendent sí pero tant o mes capitalsita que abans. Personalment despenjaré l’ estelada del balcó del meu estudi a principis del 2015 després de dos anys i quan la pols i els estreps demanin un canvi de look, per no dir durant la mateixa convocatòria del referéndum si es amb termes equívocs l’ any que vé, si es cumpleis el desig publicat.

    Jes RICART

    ResponderEliminar
  21. Veig que arribo tard a la lectura d'aquest text però no m'hi puc estar de comentar.

    En primer lloc, jo no veig per enlloc que el Procés Constituent intenti reflotar la socialdemocràcia, no ho diu per enlloc, ni el manifest, ni a les presentacions, ni tampoc és una proposta que aparegui a les assamblees. De fet el primer punt del manifest és nacionalitzar la banca privada, una mesura no gaire socialdemòcrata. Es proposa més aviat reconstruir el pacte social des de la capacitat de les persones per teixir xarxes i prendre decisions.

    En segon lloc, tampoc constato la oposició entre Revolució Integral i Procés Constituent. Ambdues propostes cerquen l'empoderament de les persones per col·laborar En la construcció de la vida.

    En definitiva, no només els veig com a camins paral·lels, si no com a un mateix camí cap a la dignitat de la vida de les persones.

    Gràcies, no ho he pogut evitar.

    Eduard Cervera
    NHHF

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bones, Eduard:

      Tal com diu l'article, podem definir la socialdemocràcia com "aquella tendència política que advoca per conquerir electoralment les institucions de l’Estat i des d’allà propulsar una sèrie de reformes que ens conduirien cap a una societat més lliure, justa i igualitària." Això és justament el que suggereix el Procés Constituent, no? Malgrat que els seus promotors no emprin la paraula "socialdemocràcia" en el manifest ni en les presentacions, es tracta d'una proposta eminentment socialdemòcrata. De fet, al meu parer, els promotors del PC no utilitzen aquesta paraula precisament per encobrir que, en essència, el que pretenen és tornar a "vendre" una vella fórmula fracassada, tot donant-li un nou nom i renovant-la en l'aparença...

      D'altra banda, em sembla que, tal com es posa de manifest en l'article i en alguns dels comentaris, el PC i la RI divergeixen en algunes qüestions fonamentals, com ara la qüestió de l'Estat o la qüestió estratègica, i a mesura en que augmentem la nostra implicació seriosa en la política transformadora, són qüestions que no podem eludir, qüestions sobre les que ens hem de posicionar de forma clara. En poques paraules, la maduresa política implica una coherència en els nostres posicionaments, i això implica que no podem "estar a favor de totes les propostes alhora" ja que són divergents en punts fonamentals...

      Gràcies per compartir la teva opinió, Eduard.

      Eliminar
  22. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponderEliminar
  23. Benvolgut Ramón, benvingut al debat!

    De moment només respondré a la teva primera objecció. Potser més endavant miraré d'abordar altres qüestions i dubtes que planteges...

    Tal com argumento en l'article, em sembla no hi ha cap altra manera de canviar la societat de soca-rel que no sigui a través d'un procés històric, és a dir, d'una gesta revolucionària mundial sostinguda durant varies dècades. Lamento que et mostris reticent a pensar en una estratègia a llarg termini, però com sàviament va observar Baltasar Gracian, “Mucho cuesta lo que mucho vale, y lo que ha de durar una eternidad ha de tardar otra en formar-se”; és llei de vida que els canvis importants i grans requereixen un a enorme inversió de temps i esforç. Les “solucions” inmediatististes i miraculoses són una senya d'identitat del paradigma consumista dels nostres temps i, com a tals, acaben portant més frustració i auto-engany que no pas “triomf”. Al cobrar veritable consciència de l'espantosa situació en que es troba el món contemporani i de les seves profundes arrels m'adono que no podem ser curts de mires ni malgastar energies lluitant per canvis superficials i insuficients, sinó que hem de pensar realment en termes històrics i mundials. Difícil? Certament. Ningú ha dit que canviar el món de base sigui fàcil, benvolgut Ramón; pensar en termes històrics i mundials és un dels primers reptes del moviment de la Revolució Integral. Tanmateix, cal tenir en compte que a mesura anem avançant en el procés de Revolució Integral anirem assolint fites pel camí, anirem millorant progressivament la situació del món en termes polítics, ecològics, econòmics, socials i ideològics, de manera que si tu i altres persones que estan en la teva tessitura us poseu a contribuir decididament a la Revolució Integral, probablement no haurem d'esperar un segle per veure i celebrar alguns “triomfs”, sinó que en pocs anys podrem fer-ho!

    Encantat de conèixer-te, Ramón.

    ResponderEliminar
  24. hola, primer de tot felicitar-te per l'article, comparteixo molts dels teus punts de vista i de la teva anàlisi però crec que hi han alguns aspectes que no s'aguanten per enlloc; municipalisme si, parlamentarisme no???!!! en base a quins postulats pots defensar la participació en unes institucions del règim i no a d'altres? quina capacitat de transformació real de la societat es pot portar a terme desde un ajuntament ( la CUP te 4 alcaldies i la seva tasca, per molt que ells segurament voldrien fer molt més, es límita a 4 reformes en el àmbit de participació ciutadana, ecològia,etc). Parles del llibre de Janet Biehl sobre les teories de Murray Bookchin ( las políticas de la ecologia social: municipalismo libertario) doncs bé, si miras la part final del llibre veuras que hi ha un programa electoral basat en els punts que defensa Bookchin; programa electoral dels verdes de Burlington (Virginia). Totes sabem que canviar realment les coses desde les institucions de la "democràcia burguesa" es imposible, ara bé, fer servir la presència en aquestes en base a una estratègia clara pot donar els seus fruits a llarg termini, podem ajudar a crear conciència, fer arribar a molta gent alternatives reals a l'status quo vigent, i en aquest sentit ajudar també a construir la Revolució integral.

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bones, company/a:

      Heus aquí una extracte del llibre de Janet Biehl que esmentes: “Si la historia, desde los tiempos antiguos hasta la actualidad, ha demostrado algo, es el hecho indiscutible de que el poder del Estado es corruptor: que una persona que asume un cargo en el Estado es, inevitablemente, tranformada por el propio cargo en una criatura del Estado, a pesar de sus intenciones idealistas”. (pag 136). En aquestes pàgines del llibre s'hi poden trobar alguns exemples d'aquest recurrent procés de degradació i algunes reflexions que l'expliquen.

      Cal notar que la concurrència municipal que proposen Murray Bookchin i Takis Fotopoulos és substancialment diferent del que està fent la CUP en l'àmbit municipal. La CUP no es proposa abolir la representació i les estructures estatals en favor d'una participació directa, efectiva i igualitària de la ciutadania en noves estructures assembleàries i confederals. La pràctica de la CUP consisteix senzillament en ser un partit d'esquerres que, com tants altres, participa als ajuntaments i al parlament per “dir la seva” a través de "representats". És per això que des dels plantejaments de la CUP resulta coherent formar part del Parlament, però no així des dels plantejaments de Revolució Integral.

      És important notar que la concurrència a les eleccions municipals com a part d'un moviment de Revolució Integral no tindria l'objectiu de gestionar l'ajuntament, sinó de abolir-lo tot transferint el seu poder a les assemblees populars. Aquesta radical transformacó és possible realitzar-la en l'àmbit local, però no en un àmbit supra-local com és el Parlament. Aquest queda molt més allunyat de la població i està molt més fermament controlat per, i relacionat amb, l'Estat. Primer cal abolir els ajuntaments en favor d'Assembles Populars i a través d'aquest procés es podrà arribar algun dia a abolir el Parlament en favor de Confederacions d'Assemblees Populars.

      En un estadi molt més avançat del moviment de Revolució Integral, un estadi en que ja haguem assolit algunes fites importants en la transició revolucionària en l'àmbit municipal, és a dir, en un moment en que molts pobles de Catalunya ja estiguin governats per assemblees populars realment democràtiques que formin part d'un moviment alliberador cap a un nou sistema d'organització social al que podem anomenar Democràcia Integral; en aquest estadi, sí que crec que seria possible i desitjable plantejar-nos una concurrència a les eleccions parlamentàries, però probablement amb l'únic propòsit de “buidar” el Parlament, és a dir, per deixar seients buits, tal com fan Escons en Blanc, però en el nostre cas tindria un significat ben diferent.

      M'alegro que t'hagi agradat l'article en general, company/a. T'agrairé si el pròxim cop que comentis firmes amb algun nom o nick per referir-nos a tu! ;)



      Eliminar
  25. "La història ha d'estar de part nostra. Es cometran moltes equivocacions, hi haurà molts errors, seran necessàries moltes retirades i passaran anys sense una resposta positiva a la propaganda de tal moviment. Però hi ha quelcom de nou en això? El moviment anarquista va necessitar prop de setanta anys arrelar a Espanya. Quasi un segle els va costar als revolucionaris russos alterar suficientment les condicions com per agitar el poble rus fins al punt d'estar preparats per derrocar l'autocràcia zarista.

    Un problema que tenim avui és que la gent vol resultats ràpids i immediats, és una de les principals malalties de la generació del boom. El renaixement dels seixanta, amb totes les seves generoses idees, es va esfondrar, en part, perquè els joves radicals demanaven gratificació immediata i èxits sensacionals. Si la gent avui pensa que la política és com una màquina expenedora, on poses una moneda i et surt un xiclet; si això és el que pensen, aleshores li recomanaria que tornessin a la seva vida privada. La gent ha d'estar preparada per ser forta, per tenir caràcter; ja que ella mateixa ha d'encarnar la cultura política del futur a la seva personalitat, per tal de crear un moviment que, algun dia, pugui canviar la societat perquè aquesta sigui llibertària, comunalista i política en el millor sentit de la paraula."

    (Murray Bookchin)

    ResponderEliminar
  26. Bones Blai,

    Havia vist aquesta aportació teva però no la he pogut llegir fins avui. Intueixo que el que dius és el camí que cal seguir. El debat és summament enriquidor a l'ensems que corrobora la llunyania de l'aconseguiment de l'objectiu. Fa poc que conec la CIC i les EX i en una visita a AS una noia de la SHA em va explicar un dels principis de funcionament, que és que a les assemblees les decisions es prenen per consens. Em va costar de pair-ho. Després he llegit al web de la CIC que si no s'arriba al consens es replantegen les propostes fins que s'hi arriba. Ah! i que a cada assemblea, tot allò acordat en les anteriors és revocable. Uff! És molt fort però després de setmanes de debat intern ho he acabat incorporant. El procés pot ser lent, aparentment. Però els avantatges que comporta són incalculables. S'ha acabat amb les majories i minoris i amb la possibilitat de manipulació per a guanyar votacions! Primer aprenentatge!

    Em sap greu que ja sóc massa gran, 68 anys, però estic content d'haver conegut tot el que proposes i espero tenir la capacitat d'avançar personalment i col·lectiva en el procés de la "Integra revolucio", on ja m'he inscrit de fa algun temps.

    Sóc esperantista de fa molts anys. Fa una setmana he assistit uns dies a una estada esperantista (http://gresillon.org/spip.php?rubrique32) i abans d'anar-hi vaig comentar amb un membre del col·lectiu IR de fer-ne una presentació. Em va facilitar textos i jo vaig cercar més referències a la xarxa i potser va ser quan vaig trobar el teu article. També vaig trobar-ne un de Félix Rodrigo Mora, "Nuevos movimientos sociales: evolución y perspectivas
    En pos de una vía hacia la revolución integral" (http://es.scribd.com/doc/153939937/MOVSOC), traduït a l'esperanto per al congrés de finals de juliol a Madrid (http://www.nodo50.org/esperanto/NovajSociajMovadoj.htm) que em va anar molt bé per a preparar la meva presentació. La trobada era de famílies, amb avis pares i fills i la presentació va ser a les 22h. Hi van assistir una desena de persones i en el debat hi van participar la meitat. Va ser interessant, hi va haver opinions variades com en aquest debat, no tant gran però prou enriquidor.
    Per cert, acabo de veure un article en català signat per FRM: http://esfuerzoyservicio.blogspot.com.es/2013/08/diada-2013-la-revolucio-integral-es-el.html

    Ah! Per cert, sóc de la CUP, a la que em vaig adherir fa 2 o 3 anys perquè vaig asistir a una de les seves assemblees populars obertes i vaig quedar admirat de l'escola de democràcia que s'hi practicava. També vaig signar el manifest del PC i tota la família ens hem inscrit a la Via Catalana per la Independència. A partir d'ara hauré d'anar resolent les aparents contradiccions segons aquest debat. Ah! i em sembla que ningú ha parlat del Parlament ciutadà de la Itziar Gonzalez, oi?

    Salutacions i IR

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Bones Inro!

      M'alegro de conèixer-te i de rebre notícies de les teves aportacions al naixent procés de revolució integral. Les teves paraules denoten ganes de millorar radicalment la societat i de revisar i perfeccionar incessantment els teus plantejaments, de manera que em sembla que els teus 68 anys no estan resultant cap impediment per a que facis la teva contribució revolucionària, potser al contrari!

      Genial que s'estiguin teixint vincles entre l'esperanto i el concepte de revolució integral! Penso que una llengua franca universal és una eina important per a la creació d'una nova societat democràtica...

      Algun dia abordaré el tema del consens i de la votació en un article. Els meus amics del col·lectiu "Reflexions per a l'emancipació" fa un temps que estan preparant un text al respecte. És una qüestió important per a l'autoorganització democràtica i, al meu entendre, buscar el consens és desitjable en moltes ocasions, però és molt important no fer-ne un dogma... la presa de decisions per majoria resulta sovint el mètode més netament democràtic mentre pretendre assolir el consens molts cops resulta una quimera contraproduent, especialment quan es tracta de grans quantitats de persones i amb certa heterogeneïtat entre elles. Això ho argumentaré detalladament quan trobi el temps per fer l'article que et comento.

      M'alegro que l'article i el debat t'estiguin resultant estimulants, Inro! Salut i RI, company!

      Eliminar
  27. M'he oblidat afegir que en la meva recerca per internet la data més antiga del concepte "Revolució integral" és de principis del segle XX http://it.wikiquote.org/wiki/Piero_Gobetti
    Piero Gobetti (1901–1926), giornalista e politico italiano, va escriure: “Il fascismo ... per combatterlo bisogna lavorare per una rivoluzione integrale, dell'economia come delle coscienze.” (Scritti attuali)

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Gràcies per compartir la troballa! També Volin va emprar el terme "Revolució Social Integral" en el seu llibre de principis del segle XX, "La revolución desconocida"...

      Eliminar
  28. Fa pensar el teu escrit, Blai! Una reflexió que he anat gestant aquest vespre:

    Tal com dius... "l'Estat modern es va gestar durant el segles XV-XVII i es va imposar com a institució política fonamental arreu del món en les revolucions liberals dels segles XVIII i XIX. Des d'aleshores ... un aparell de dominació i de coerció professional que es va instaurar soscavant i desmantellant les institucions realment democràtiques de la societat popular tradicional, com ara el Consell Obert i el Comunal a la Península Ibèrica", quan d'aquí a 100 anys tinguem la RI, no pot passar que d'una manera o altra ens la desmantellin com van fer amb el Consell Obert? No serà per això que la Forcades diu que farem la revolució i la tornarem a fer?

    ResponderEliminar
    Respuestas
    1. Certament, un cop consumada una Revolució Integral podria donar-se el cas que es revertís el procés d'alliberament a través d'un ressorgiment de les forces de las dominació. És una possibilitat, però penso que és molt poc probable ja que després d'haver aconseguir suprimir la dominació en tots els àmbits a través d'un lluita mundial, llarga, lúcida i àrdua, penso que els esser humans estarem efectivament preparats per defensar la nova societat envers de les tendències negatives que es puguin sorgir al seu sí... disposarem de moltes i poderosos institucions i d'assentats valors que reforçaran l'imaginari democràtic i vetllaran per a la preservació de la dinàmiques positives, mirant de neutralitzar ràpidament qualsevol brot de negativitat.

      La frase de la Forcades que esmentes em sembla que és retòrica vàcua que apunta en el sentit de desubstanciar el vocable Revolució.

      Eliminar
    2. Una altra reflexió: el mateix que dius sobre el consens en el sentit de que "...és desitjable en moltes ocasions, però és molt important no fer-ne un dogma..." no pot ser aplicable també al tema de la Revolució Integral?

      Eliminar
    3. La Revolució Integral és un objectiu certament difícil, però plenament factible i desitjable; el consens, en canvi, no és sempre factible ni desitjable, de manera que no hauria de constituir un objectiu per si mateix...

      Eliminar
    4. L'autor ha eliminat aquest comentari.

      Eliminar
    5. Segurament que tens raó, Blai. Jo encara no ho veig tan clar com tu. Ho he d'anar pensant. D'aquí a un mes, l'1. 2 i 3 de novembre, faré una altra presentació-debat en el 1r Congrès Occitan i 36au Congrès Catalan d'Esperanto (http://esperanto.cat/kongresoj/2013/index.php?llengua=1). Demanaré als d'integrarevolucio.net si algú del col·lectiu pot venir per a enriquir l'acte. Faré un esquema i te'l comentaré per a que em donis la teva opinió. Gràcies per respondre.

      Eliminar
    6. Què bé que tornis a transmetre algunes nocions revolucionàries integrals als esperantistes! Gustosament em miraré l'esquema que em facis arribar i et comentaré alguna cosa si ho veig escaient, Inro.

      Eliminar